Aprofitem la publicació de la crònica de la Rua de Carnestoltes d’aquest any per recollir un debat recurrent durant l’organització d’aquesta festa per part de les famílies de tercer i que, molt possiblement, secundaran algunes d’aquelles famílies que han fet possible que les festes de l’escola es facin realitat. La implicació, col·laboració i compromís de les famílies.
Per a nosaltres, les que participem en la vida de l’escola, les festes del Fluvià no són unes festes qualsevol. Es duen a terme com a manifestació de l’alegria que hauria de suposar per a tothom tenir espais per a que els nens i nenes de l’escola gaudeixin d’activitats fora de l’horari lectiu, fora de les seves activitats quotidianes, en un ambient distès pensat per elles i ells, d’intercanvi amb tot l’alumnat de l’escola que ho vulgui compartir. Amb les amigues i els amics que es forgen sota el paraigües del nostre centre. Un espai, també, a on es relacionin les pròpies famílies entre elles, de la mateixa colla i de la resta de l’escola.
I no parlem només de la implicació en l’organització de les festes sinó, en la participació en l’Associació de Famílies en la seva extensió.
Les nostres vides (la dels adults amb nens i nenes a càrrec), són amb major o menor grau, vides accelerades, amb molt poc temps per a gaudir d’un/a mateix/a, si ens permeteu. Tampoc ajuda l’organització social a assolir la conciliació que totes les famílies desitjaríem i així anem, escopetejades d’aquí cap allà intentant que les logístiques quadrin de la millor manera sense morir en l’intent.
És un fet objectiu, doncs, que es presenta complicat implicar-se en activitats que no són pròpies dels nostres nuclis familiars més propers….
Però una de les raons comunes que trobaríem en tothom que ha volgut que els seus fills i filles vinguin a formar-se al Fluvià, una de les raons que ens van fer “patir” mentre un número a l’atzar determinava el futur de l’escolaritat dels petits de casa, segurament va ser la de fer-ho en un centre educatiu a on nosaltres, mares i pares, tinguéssim un paper en la vida de l’escola.
I així és. Estem en una escola en que les decisions que es prenen es fan conjuntament. També les famílies donem sentit al concepte “Comunitat Educativa”. Mestres i claustre, monitores i monitors, personal d’administració i serveis i sí, també mares, pares i tutors, famílies i associació de famílies.
I així ho han considerat les persones que han anat formant part i hi formen, de l’organització de les famílies en la Junta i les comissions de l’AFA. Persones que han invertit i inverteixen el poc temps que deixen les carreres (literals) diàries entre feina, escola, extraescolars, professionals externs com logopedes i psicòlegs, compres, menús, tuppers, mecànics, perruqueries, parcs, animals domèstics, reparacions de cotxe, moto i furgo, l’agenda viatgera i els desitjos i necessitats no previstes. Sí, aquest poc temps.
Moltes companyes i companys han passat per això en els 12 anys d’història de l’escola (més els que ho van fer en barracots, recordem-ho) i és de rebut agrair la seva implicació perquè moltes de les coses que ens agraden i ens hem trobat establertes amb normalitat quan hem arribat, ha estat resultat de la seva feina. Companyes i companys que et troben pels passadissos i et llancen mirades de complicitat i de “et-planyo-però-no-et-desanimis-passarà”.
Sí… treball voluntari, recordem-ho, fet amb més o menys encert però amb hores de feina darrera robades a tot el que hem enumerat dos paràgrafs més amunt (de les amenaces de divorci ja en parlem en un altre article).
En moltes ocasions hem llegit en articles i cartes de l’AFA “necessitem mans”, “comptem amb tu”, “participa”, “implica’t”, digues la teva” …però molt poques hem utilitzat l’empatia per posar-nos en el lloc de qui ho demana.
Mares treballadores i pares treballadors… com tu,
que volen el millor pels seus fills i filles… com tu,
que no sempre es fan les coses com els agradaria… com tu,
que volen les coses clares… com tu,
que quasi no disposen de temps… com tu.
Però participen… I TU?
Heu escrit un article fantàstic que reflecteix el que vivim i hem viscut moltes famílies. Nosaltres ja quasi formen part d’aquesta família extensa que ja no està en el dia de l’escola ( el petit ja està a cinquè i la gran ja és a l’ESO). Nosaltres hem sigut dels que ens vam implicar des del minut zero amb l’AFA i l’escola. I no ens penedim gens ni mica. Han estat anys intensos, difícils en ocasions, però en definitiva meravellosos. Només un consell pels que encara us queden uns quants anys d’escola, NO US DEIXEU PERDRE, IMPLIQUEU-VOS!!!
Moltes gràcies, Silvia, amb el teu comentari ens dones força per a continuar amb la nostra feina.